CONCEPTE DE PLA
El concepte de pla s'aplica al cinema en un doble sentit:
- Com a unitat de presa: Es refereix al conjunt d'imatges que en el moment de la presa s'enregistren amb
continuïtat. És a dir, el conjunt de fotogrames compresos des que es prem el disparador de la càmera per
iniciar una presa fins que es torna a prèmer per finalitzar-la.
Cada presa en el moment d'enregistrament és, en potència, un pla en el programa definitiu. Es considera que el pla com a presa vàlida és la unitat de mesura d'un programa de vídeo.
Seqüència: Vol dir el conjunt de plans que formen una unitat dramàtica. Normalment equival a un conjunt de plans entre els quals hi ha una relació d'espai i temps.
Seqüència - pla: Es parla d'això per referir-se a una seqüència que es realitza en un sol pla, és a dir, en una sola presa, sense recórrer a l'edició o muntatge. Pel fet de no estar fragmentat, el pla - seqüència respecta necessàriament la unitat física de l'espai i del temps.
- Com a valor d'enquadrament: Es parla de pla com a valor d'enquadrament per referir-se al grau d'apropament de la càmera a la realitat. És en aquest sentit que es parla de planificació. I és en aquest sentit que s'esatbleix una taxonomia o classificació.
PLANIFICACIÓ
El pla com a valor d'enquadrament fa referència al grau d'apropament de la càmera a la realitat. És des d'aquesta concepció que s'ha establert una taxonomia que, amb petites variants, s'ha anat imposant. La categorització pren com a mesura de referència la persona humana, sistematitzant els plans en funció de l'allunyament o l'apropament a ella.
En general pot afirmar-se ( fent una certa simplificació ) que els plans més llunyans aporten a la imatge un plusde valor descriptiu.
Els plans propers, en canvi, hi aporten un plusde valor expressiu o dramàtic.
Els plans mitjans aporten un plus de valor narratiu.
Una classificació podria ser aquesta:
* Gran pla general (GPG): Mostra un gran escenari, un gran paisatge o una multitud. La natura o
entorn prenen més importància que la persona. Aquesta no hi és o bé queda diluïda en l'entorn,
llunyana, perduda, petita, massificada. Té fonamentalment un valor descriptiu. Pot adquirir un valor dramàtic quan es pretén destacar la solitud o la petitesa de l'home enfront de la natura, de l'entorn urbà o de la multitud.
* Pla general (PG): Mostra un escenari ampli en el qual s'incorpora la persona. La figura humana
ocupa entre una tercera i una quarta part de l'enquadrament. Fonamentalment té, com el GPG, un valor descriptiu.
* Pla de conjunt (PC): Afraça un petit grup de persones o un ambient determinat. Interessa l'acció i la
situació dels personatges. La persona queda encaixada dins d'un espai definit, però amb prou marge de moviment. Pot tenir un valor narratiu o descriptiu, i ocasionalment un valor dramàtic.
* Pla sencer (PS): Els límits inferior i superior de la pantalla coincidixen amb el cap i els peus d'un o
dos personatges. Interessa sobretot l'acció. En conseqüència, té fonamentalment un valor narratiu, però comença a potenciar ja el valor expressiu o dramàtic.
* Pla americà o tres quarts (PA): Els límits inferior i superior de la pantalla coincideixen amb el cap i
els genolls de la persona. És un enquadrament genuínament cinematogràfic, no extret de la pintura ni de la fotografia. S'anomena americà perquè s'utilitzava fonamentalment en el “western” per oferir dos elements clau: el rostre i el revòlver. Interessa sobretot el rostre i les mans. En conseqüència, té fonamentalment un valor narratiu i dramàtic.
* Pla mitjà (PM): Presenta la persona tallada per la cintura, és a dir, de mig cos en amunt. Interessa
sobretot la reacció del personatge davant d'una realitat. En conseqüéncia, tè fonamentalment un valor expressiu i dramàtic, però conserva encara un cert valor narratiu.
* Primer pla (PP): Presenta el rostre sencer de la persona o bé el rostre i l'espatlla. En marginar altres
elements secundaris, perd tot valor narratiu o descriptiu. Interessa sobretot l'exploració de la interioritat del personatge. En copnseqüència, té fonamentalment un valor expressiu, psicològic i dramàtic.
* Primeríssim pla (PPP): Mostra una part del rostre o del cos de la persona. És una accentuació del
primer pla. En conseqüència, en potencia el valor i extrema la capacitat de xoc en l'espectador.
* Pla detall (PD): Mostra un objecte o una part d'un objecte. Normalment s'incorpora com a pla
d'inserció dins d'una narració. Segons el context, pot tenir un valor descriptiu, narratiu, simbòlic o dramàtic.
COMPOSICIÓ
Compondre consisteix en distribuir tots els elements que formen part del camp visual d'acord amb una determinada intencionalitat semàntica i/o estètica.
Es tracta d'un problema de proporcions i distribucions, és a dir, de mides, contrastos, posicions i interrelacions. En el cas de la pantalla televisiva es juga amb un format de 3 per 4. És a dir, la proporció entre la vertical i l'horitzontal de la pantalla és de tres per quatre. Dins d'aquest marc s'estableix el joc de proporcions i relacions entre els elements, amb l'aire corresponent.
Aire: Espai existent entre els contorns dels subjectes i objectes que apareixen en pantalla i els límits físics de l'enquadrament.
La composició té les seves lleis:
* Una de les més conegudes és la dels dos terços, creada per superar la monotonia visual produïda per enquedraments excessivament regulars. Consisteix a distribuir la pantalla en tres parts iguals, tant en sentit vertical com horitzontal. Els subjectes principals s'haurien de col.locar en aquestes línies. Per exemple, la línia de l'horitzó en un paisatge terrestre o marítim.
* Les composicions massa simètriques poden ser agradables, però a llarg termini poden resultar monòtones. Les asimètriques, en canvi, produeixen sensació d'inestabilitat i poden ser eficaces per crear tensió.
*
Énfasis de les diagonals: Sempre és preferible enfatitzar una diagonal que una vertical o horizontal.
*
Es pot treure partit també de les possibilitats expressives dels contorns bàsics dels subjectes enregistrats. Als contorns bàsics, se'ls solen associar direccions visuals bàsiques i, a partir d'aquí, significacions específiques. El quadrat, per exemple, que fa referència a les direccions horitzontal i vertical, s'associa a l'estabilitat. El triangle, que fa referència a la direcció visual en diagonal, s'associa a la inestabilitat. El cercle, que fa referència a la direcció corba, s'associa a significats d'enquadrament i de repetició.
ANGULACIÓ
L'angulació fa referència a la diferència entre el nivell de la presa de vista i el objecte o subjecte que han de ser enregistrats. L'angle de visió és una variant formal que pot potenciar el valor expressiu de la presa. Podria dir-se que hi ha tants angles com graus a l'escala, però convencionalment es fa aquesta classificació:
*
Angulació normal: L'eix de la càmera és perpendicualr al rostre del personatge. És a dir, el nivell de la mirada del personatge coincideix amb el de la presa de vista. No sol tenir altre valor expressiu que el de la normalitat.
*
Angulació en picat o angle de presa alta: És l'angle format per la càmera que enregistra de dalt cap a
baix. Sol emprar-se per disminuir el subjecte, per empetitir-lo, per denotar inferioritat, submissió o
acalaparament. També pot emprar-se amb un valor merament descriptiu, per exemple, per presentar
millor un paisatge o una multitud.
*
Angulació en contrapicat o angle de presa baixa: És l'angle de la càmera que enregistra de baix a dalt. Reforça o emfatitza el valor expressiu. El subjecte queda poptenciat, engrandit, com monumentalitzat.
*
Angle inclinat: Correspon a un enregistrament amb la càmera inclinada lateralment. És un recurs poc
o
emprat. Sol expressar inestabilitat, inquietud, inseguretat… Sovint correspon a una visió en càmera
o
subjectiva.
o
DISTANCIA FOCAL
En el cas del video la distància focal fa referància a la distància entre el mosaic de la càmera i el centre óptic de la lent de l'objectiu enfocat a l'infinit.
El zoom és un objectiu de distància focal variable. Permet ampliar o reduir les dimensions del subjecte i l'angle de visió sense modificar la distància a què es troba la càmera.
Les posicions extremes són les de teleobjectiu i la de gran angular, on el que importa són els efectes visuals que produeix:
Teleobjectiu: Es caracteritza per una distància focal llarga. La posició de teleobjectiu o posició tele comporta les prestacions següents =
! Permet captar imatges des d'una posició llunyana, però amb un angle de visió reduït.
! Aixafa o comprimeix la realitat de manera que fa l'efecte que la distància entre els termes és menor del que és en realitat. Com a conseqüència d'això, un personatge que corri cap a la càmera semblarà que gairebé no avança.
Gran angular: Es caracteritza per una distància focal curta. Comporta les prestacions següents =
! Capta la realitat amb un angle de visió més obert, però fa l'ecte que els subjectes estan més allunyats del que ho estan en realitat.
L'objectiu macro ( o la posició macro dels objectius zoom ) permet una reproducció fidel d'elements de dimensions molt reduïdes: insectes, flors… Serveix també per reproduir en suport videogràfic imatges estàtiques: fotografies, dibuixos, cartells, murals… Si la càmera no té posició macro, poden aconseguir-se efectes similars utilitzant lents d'aproximació que es puguin acoplar a l'objectiu.
PROFUNDITAT DE CAMP
La profunditat de camp és la quantitat d'espai longitudinal captat per la càmera amb nitidesa. La profunditat de camp permet fonamentalment establir relacions entre elements situats en diferents termes del camp visual. En canvi, el fet d'anul.lar la profunditat de camp serveix per privilegiar o aïllar un objecte o subjecte determinat, per destacar-lo del fons, per esborrar elements marginals que podrien dispersar l'atenció.
Des del punt de vista expressiu:
*
La potenciació de la profunditat de camp comporta potenciar l'actitud activa dels receptors, que es veuen obligats a establir relacions entre els diferents elements del camp visual.
*
L'anul.lació de la profunditat de camp, en canvi, imposa al receptor una selecció més tancada de la realitat representada.
Des del punt de vista de l'eficàcia didàctica de vegades serà preferible reduir la participació de l'alumne receptor per potenciar la claredat expositiva.
La profunditat de camp depèn de tres factors:
*
La distància focal: Com més gran és la distància focal (posició tele), menys profunditat de camp
s'aconsegueix. I viceversa.
*
L'obertura del diafragma: Com més obert està el diafragma, menys profunditat de camp
s'aconsegueix, i viceversa. Quan es treballa amb diafragma automàtic, l'obertura o el tancament dependran de la quantitat de llum ambiental amb que es treballi.
*
La distància dels subjectes a la càmera: A més distància dels subjectes respecte a la càmera, més
profunditat de camp s'aconsegueix, i viceversa.
MOVIMENTS DE CÀMERA
La mobilitat de la càmera és, històricament, un dels recursos formals que contribuiren a convertir el cinema en una forma d'expressió diferenciada.
Tipus:
*
Panoràmica (PAN):
És un moviment de rotació de la càmera. Sense desplaçar-se, la càmera gira sobre un suport fix i amb una distància focal constant. Correspon als diversos moviments del cap de la persona. Pot distingir-se entre:
-Panoràmica horitzontal (PAN! o PAN!) : És un moviment de rotació d'esquerra a dreta o de dreta a esquerra. Pot ser:
-Panoràmica de seguiment: Quan segueix un objecte que es desplaça horitzontalment en l'espai.
-Panoràmica de reconixement: Serveix per explorar un espai.
-Panoràmica d'escombratge: Serveix com a recurs de transició. Es fa a una velocitat molt ràpida i permet establir una relació dinàmica o de canvi
comparatiu.
-Panoràmica vertical (PAN! o PAN!) : És un moviment de rotació que va de dalt a baix o viceversa. Permet relacionar visualment espais o subjectes separats verticalment. Pot ser vertical ascendent (PAN!) o vertical descendent ( PAN!). Pot emprar-se amb una finalitat descriptiva o narrativa.
- Panoràmica de balanceig : És un moviment de rotació similar al d'un bressol o al d'un vaixell. Sol emprar-se amb una finalitat subjectiva (per exemple, en forma de càmera subjectiva substituint els ulls d'una persona ferida o d'un borratxo).
*
Travelling:
És un moviment de translació de la càmera. Aquesta es desplaça sobre un peu mòbil que rep el nom de carro, sobre el qual es munta la càmera per desplaçar-la sobre uns rails similars als del ferrocarril. El desplaçament, però, pot ser tambè a mà, sobre un cotxe, etc.
A més del valor expressiu o narratiu, els travellings serveixen per conferir corporeïtat als enquadraments. Es desplaçar-se els objectes per la pantalla, s'incrementa la sensació de perspectiva i, en conseqüència, es potencia la tercera dimensió o la sensació de relleu.
Tipus de travelling:
- De profunditat d'avanç : La càmera es trasllada d'un pla llunyà a un de més proper. Pot servir per canviar de pla en una mateixa presa, per centrar l'atenció, per penetrar en la interioritat d'un personatge.
- De profunditat en retrocés : La càmera es desplaça des d'un punt proper a un de més llunyà. Pot servir per situar un personatge en un context, per distanciar-se d'una acció, per indicar el final d'un record o del film…
- Vertical ascendent o descendent : La càmera acompanya el moviment del personatge en desplaçaments verticals ascendents o descendents. La càmera puja o baixa sobre una plataforma - ascensor.
- Lateral : La càmera acompanya en paral.lel un personatge que es desplaça horitzontalment. Permet mantenir propera i intensa l'expressió d'un personatge en moviment. Pot servir també per
relacionar personatges.
- Circular : La càmera es desplaça circularment, per exemple, envoltant un personatge. Pot utilitzar-se amb una finalitat romàntica o bé simbólica, per expressar tancament.
*
Zoom:
És una òptica de distància focal variable. El moviment del zoom s'anomena també travelling óptic, perquè en aquest cas el que es desplaça no és la càmera sinó l'òptica. El zoom permet que els objectes s'apropin o allunyin sense necessitat de deplaçar la càmera. L'efecte visual, però, no és el mateix, ja que en el moviment de zoom els objectes que s'apropen es comprimeixen.
IL.LUMINACIÓ
o
*
Funció:
La il.luminació es la base de la fotografia i, en conseqüència, del cinema i del vídeo. Només la llum fa possible que la realitat pugui ser representada fotogràficament.
A més d'aquest valor funcional, però, la il.luminació té un valor expressiu o artístic. Per exemple, pot servir per crear una atmòsfera coherent amb les pretensions del programa, o pot transformar la realitat o crear-ne una de nova. Ex: Una persona que, presentada amb una il.luminació suau, dóna una imatge amable, pot resulatr amenaçadora si és presentada amb una il.luminació contrastada.
- Il.luminació dura: És direccional i serveix bàsicament per destacar la forma, la textura i el contorn del
subjecte.
- Il.luminació suau: És difosa i serveix bàsicament per reduir contrastos massa forts i per permetre el
visionament dels detalls a l'ombra.
La il.luminació més clàssica s'aconsegueix amb tres fonts de llum:
Una de Principal: Situada en posició de tres quarts respecte al subjecte.
Una de Complementària: Suavitza els contrastos provocats per la principal, situada a
l'altra banda, més allunyada.
Una de Posterior: Situada al darrera, que actua com a contrallum de manera que dóna
relleu al subjecte, el separa del fons i li crea una mena d'aurèola
lluminosa que en destaca la silueta.
Si es considera necessari, s'hi pot afegir una quarta font lluminosa, una llum de fons per donar relleu al decorat.
*
Temperatura de color:
Cada tipus de llum té una temperatura de color determinada. Es mesura en graus Kelvin i es concreta en determinades dominàncies cromàtiques.
Les sortides i postes de sol, els llums incandescents o els quartzs, per exemple, que tenen temperatures de color baixes, tendeixen a dominàncies blavoses, mentre que la llum d'una espelma, que té una temperatura de color alta, dóna dominants vermelles.
Escala de temperatura:
Graus K Font de llum
2.000 Sortida i posta de sol, flames de foc.
2.500 30 minuts abans i després de la sortida i la posta de sol.
3.200 Llums de tungtè o quartz.
4.000 Primeres hores del matí o cap al vespre.
5000 a 5.500 Ple dia.
5.500 Llums de descàrrega.
3.000 a 6.000 Fluorescents.
Per adaptar la càmera a la temperatura de color de l'ambient cal fer el balanç de blancs, consistent a facilitar a la càmera una referència de color blanc per tal d'ajustar-la. En la majoria de vídeo-càmeres modernes aquesta operació es pot realitzar de manera automàtica.
LA CONTINUÏTAT
*
El raccord:
Correspon a l'edició, també, la funció de conferir raccord o continuïtat als plans. El raccord fa referència a la coordinació, la fluïdesa o la unitat harmònica entre els diferents plans que constitueixen una seqüència amb la intenció de no trencar en el receptor la il.lusió de continuïtat.
Les lleis que regeixen la continuïtat afecten directament la conjunció harmònica dels dos factors determinants del muntatge continu: l'espai i el temps cinematogràfic.
En un programa de video hi ha d'haver raccord a tots els nivells: d'acció, de gest, de direcció, de mirades, de moviments de càmera, d'il.luminació, de cromatisme, de cohesió tonal, d'escenari, de vestuari, d'interpretació, de progressió dramàtica…
- Continuitat artificial (cutaway): És un pla introduit entre altres dos de l'acció principal, però que no és visible en ells. Ex: 1,una parella estudiant el menú, 2, cutaway d'un cigarret sobre la taula, 3, es veu altre vegada tot el grup de la taula.
- Insers intern (cut-in): És la introducció d'un detall que és visible en l'acció general que pot gravar-se intercal.lat a la fase d'edició. Ex: 1, gran angular amb la càmera a la parella, 2 insers en el café que estan servint, 3, pla general de tot el grup de la taula.
Preses de trancisió: Combina un insers extern amb l'acció principal. Ex: 1, la presa principal de tot el grup pot anar seguida de 2 la presa de transició que comença en els plats buits i després puja en panoràmica per mostrar a una noia: els temps ha estat comprimit i la impressió visual canviada sense cap salt brusc.
*
La direcció:
Les lleis de la continuïtat regeixen també pel que fa a la direccióque segueixen els personatges entre plans consecutius, per exemple, en les entrades i les sortides de camp.
Si el personatge surt de camp per una banda de l'enquadrament, en el pla següent ha d'entrar per la banda contrària. Aquesta norma serveix tant per a les entrades i les sortides laterals com per a les que s'efectuen en sentit vertical o en diagonal. La mateixa norma s'ha d'aplicar pel que fa al creuament de mirades entre personatges situats en plans consecutius. D'un personatge que miri cap a l'esquerra ha d'anar seguit d'un altre que miri igualment en diagonal, però d'esquerra a dreta, i després d'un personatge que miri cap a dalt n'ha de venir un que miri cap a baix.
De vegades cal fixar un sentit direccional únic a la trajectória dels personatges en funció dels punts cardinals. Per exemple, en un reportatge resum de la Volta ciclista, a l'etapa entre Lleida i Manresa el sentit lògic de la trajectòria és d'esquerra a dreta, i e una etapa entre Girona i Andorra el sentit direccional lògic seria seria l'invers.
En general, el sentit direccional podria configuarar-se a partir d'aquests elements:
- Els punts cardinals.
- Les necessitats de la narració dins la seqüència.
- El raccord.
- La sensació de principi, de començament (d'esquerra a dreta).
- La sensació de final, d'acabament, de tornada (de dreta a esquerra).
El sentit direccional exigeix que s'atenguin les lleis dels eixos de càmera i d'acció.
*
Eixos de càmera i d'acció
- Eix de càmera: línia hipotètica que uniria el centre de l'objectiu de la càmera amb el centre de la
superfície enquadrada per aquesta en un determinat camp visual.
! Desplaçaments al llarg d'aquest eix:
Travellings d'avançament i retrocés = suposen un desplaçament real.
Moviments de zomm = suposa un desplaçament figurat.
- Eix d'acció, eix de referència o eix escènic: Línia imaginaria que uniria els dos personatges que actuen
com a interlocutors. Quan només hi ha un personatge, l'eix d'acció quedaria definit per la direcció de la seva mirada.
! Desplaçaments entorn aquest eix: Regits per lleis més complexes.
- Llei dels 180 graus = L'eix d'acció divideis l'espai en dues àrees de 180 graus cadascuna: una
vegada situada la càmera en una de les dues àrees, totes les preses següents han de fer-se des de qualsevol posició d'aquesta àrea.
Ex: Retransmissió televisiva d'un partit de futbol, eix d'acció determinat per la línia imaginària que uneix les mirades dels dos porters. Les posicions extremes de les càmeres corresponen al límit dels 180 graus (darrera la porteria). Si es trangredís la norma es desorientaria als espectadors.
- Llei dels 30 graus = Entre l'eix de la càmera d'una determinada presa i l'eix de la càmera de la
següent hi ha d'haver una diferència no inferior als 30 graus. Aquests s'han de mesurar en l'espai, no només en sentit horitzontal.
Motiu: Si la càmera es desplacés en un angle inferior als 30 graus, no faria
l'afecte d'un canvi deliberat de punt de vista, sinó d'error, de distorsió, de
salt injustificat dins del mateix eix de càmera.
- Signes de puntuació: Es consideren signes de puntuació les formes de connexió entre els diferents plans,
entesos com a unitats de presa.
- Signes clàssics:
*
Tall en sec: És un pas directe, un canvi instantani, el pas d'un pla a un altre per
empalmament directe, sense cap recurs visual intermedi. En rigor no és un
signe de puntuació, sinò absència de puntuació. És la fórmula + generalitzada
de canvi entre plans i equivaldria, en el llenguatge verbal, a la connexió directa
de les paraules.
*
Fosa en negre: La imatge es va dissolent fins que la pantalla arriba al negre total.
Indica una pausa llarga i prolongada. Fa l'efecte de tancament, de finalització
d'un període de temps. Seria l'equivalent a la fí del capítol en literatura.
*
Obertura en negre: De la pantalla absolutament fosca sorgeix progressivament la
la imatge cada vegada més lluminosa, fins arribar a la normalitat. Indica l'inici
d'una narració o d'una seqüència. És obligada després d'una fosa en negre.
*
Enacadenat o fosa encadenada: Mentre una imatge es va difuminant lentament, la
nova va apareixent progressivament, i se superposen ambdues en un moment
determinat. És un sistema de puntuació més suau. Se sol fer servir per indicar
un pas de temps més ràpid que el suggerit per la fosa en negre, o per crear un
clima romàntic.
*
Cortineta: La imatge que entra va desplaçant la que surt d'una banda a l'altra de la
pantalla. La imatge primera pot ser desplaçada per una simple ratlla vertical o
horitzontal, per un ventall o per un cercle que es fa gran o petit, i fa sorgir al
darrera la nova imatge. Sovint dóna idea de simultanietat. Poc utilitzada en el
cinema per la seva artificiositat, ha recuperat un espai en la televisió, que
l'empra en les variants més sofisticades.
- Altres fórmules de puntuació:
*
El desenfocament: Consisteix a tancar un pla desenfocant la imatge i obrir el següent
a partir d'un nou desenfocament que es va corregint de manera suau.
*
La panoràmica: Un moviment en panoràmica cap a l'infinit indica una transició en
l'espai i en el temps.
*
L'escombratge: La càmera realitza un desplaçament molt ràpid, seguit d'un tall i del
pas a una altra escena o a la mateixa, però un temps després.
*
La congelació: La imatge deixa de moure's, es congela, s'immobilitza un instant, per
donar pas a una nova imatge.
*
L'emmascarament: Un personatge provoca una mena de fosa en negre en col.locar-
se davant l'objectiu de la càmara. L'obertura es realitza apartant-se de la
càmera el mateix personatge o un altre.
*
Els efectes lluminosos: El subjecte sorgeix del no-res a partir de la llum, amb l'ajut
d'un moviment de càmera.
*
Transició acústica: Un so que s'avança, corresponent a la imatge següent, avança
l'acció que començarà després.
*
Semblaça de formes: Connexió, mitjançant un tall, de dos elements formalment
semblants però corresponents a situacions o a escenaris diferents.
*
Igualtat simbòlica: Connexió, mitjançant un tall, de dos elements simbòlicament
iguals o contraposats.
